Saltar al contingut Saltar a la navegació Informació de contacte

Fills il·lustres

El municpi de Tornabous compt amb dos personatges il·lustres que han marcat la historia del nostre país.
Lluís Companys i Jover

President de la Generalitat de Catalunya. El Tarròs 1882 - Barcelona 1940. Fill d'una família política de grans propietaris pagesos va néixer al Tarròs el 1882 i es traslladà a Barcelona per cursar estudis de Dret. Malgrat que la seva activitat política primerenca optà més pel republicanisme que no pas el catalanisme, es convertí en el dirigent més jove de la Solidaritat Catalana i la Unió Federalista Nacionalista Republicana. Decebut per l'ambigüitat republicana del Partit Reformista, fundà el Partit Republicà Català l'any 1917. En el context de l'agitació social catalana (1917-1919) intentà aconseguir del govern central una legislació que afavorís els interessos de les classes treballadores. L'any 1928 se signà el manifest del Comitè Revolucionari de Catalunya, fet que l'obliga a desaparèixer un temps de la política. No pogué assistir a causa d'una detenció a la Conferència d'Esquerres del 1931 d'on sorgí ERC, Esquerra Republicana de Catalunya, i fou escollit membre del directori del partit en representació del Partit Republicà Català, que aportava al nou partit d'ERC el prestigi de Lluís Companys i els vincles amb l'obrerisme i el sindicalisme. Entre altres càrrecs fou elegit regidor a l'Ajuntament de Barcelona l'any 1931, també fou nomenat governador civil de Barcelona i diputat al Parlament de Catalunya l'any 1932. En morir el president Francesc Macià, l'any 1933 fou elegit president de la Generalitat de Catalunya. El 1934 proclamà l'Estat Català dins la República Federal Espanyola, va fracassar i fou jutjat i condemnat a 30 anys de reclusió major al Penal del Puerto de Santa Maria (Cadis). Com que fou elegit diputat per Barcelona es beneficià de l'amnistia atorgada pel govern espanyol i tornà a ocupar la Presidència de la Generalitat. En la sublevació feixista del 1936 tingué una intervenció decisiva per fer-la fracassar. Fidel als seus criteris unitaristes, formà un govern en el que integrà el catalanisme republicà i les organitzacions polítiques i sindicals obreres i revolucionaries. S'exilià a França el 1939 i ja no es reuní més el Consell executiu, però no deixà de preocupar-se per la sort dels exiliats catalans. L'any 1940 formà un Consell Nacional de Catalunya amb caràcter assessor. França estava ocupada pels alemanys, i els agents de la policia política espanyola detingueren Companys a La Baule i Alemanya accedí a extradir-lo a Espanya. A Madrid fou víctima de tortures i fou sotmès a un consell de guerra, no massa regular, i l'afusellaren el 15 d'octubre al Castell de Montjuïc, Barcelona.

Salvador Seguí i Rubinat

El noi del sucre. Tornabous, Urgell, 1886 - Barcelona, 1923 Dirigent obrer. Establert amb la seva família a Barcelona (1888), fou aprenent de pintor. Des de molt jove era conegut amb el motiu el Noi del Sucre. Aviat es destacà per la seva inquietud política; assistí a mítings obreristes i es veié atret per l'ideari anarquista. Una formació autodidàctica li permeté de superar una escolarització deficient i féu evolucionar la seva ideologia cap a posicions més obertes. El 1904, arran d'un míting lerrouxista, en voler intervenir-hi s'organitzà un aldarull que provocà una mort; detingut, estigué empresonat nou mesos, malgrat la seva innocència. Impulsà la creació del moviment de la Solidaritat Obrera i l'organització d'un congrés (1908) del qual sortí la Federació Regional Obrera Catalana. Al Congrés Obrer de Barcelona (1910) propugnà la unificació de tots els obrers de la Península Ibèrica, però sabé mantenir-se en una línia d'actuació catalanista, per tal com, segons ell, no tenia raó d'ésser que aquesta fos una posició exclusiva de la Lliga Regionalista, la qual atacà sovint. Partidari d'una aliança entre la CNT i la UGT, aconseguí que convoquessin una vaga general conjunta (1916), que reeixí. Al congrés de Sants (juny-juliol del 1918) fou elegit secretari general de la CNT i acordà l'organització dels sindicats d'indústria o de ram (popularment anomenats sindicats únics), que ell propugnava des de feia temps i que havien d'ésser un mitjà d'enfortiment de la classe obrera que li permetria d'evitar el recurs a la violència, la qual ell condemnava sempre. En produir-se la vaga de La Canadenca, el prestigi de Seguí féu que les autoritats li demanessin la seva intervenció per a fer cessar la vaga, en canvi de promeses de reincorporació als llocs de treball dels obrers acomiadats i l'alliberament dels detinguts. Efectivament, en el míting celebrat a la plaça de les Arenes, de Barcelona, aconseguí de convèncer els obrers allí reunits, malgrat una forta oposició inicial, de la conveniència de tornar victoriosament al treball. Però quan, assolit això, les autoritats no compliren les promeses, la vaga es reprengué (24 de març). Aquestes experiències el convenceren que calia menar la lluita obrera a través d'una madura organització sindical, i que, a més, calia allunyar-se de l'apoliticisme preconitzat pels vells dirigents anarquistes i crear un partit polític obrer d'àmbit català, tasca en la qual fou encoratjat per Francesc Macià i Francesc Layret i que exposà en un discurs a l'Ateneo de Madrid (1919). El seu projecte de crear així un partit socialista català li valgué antipaties en alguns sectors anarquistes, i també en la Federació Patronal. En iniciar-se l'etapa de repressió violenta del governador civil Martínez Anido, fou detingut juntament amb altres dirigents obrers; poc després era assassinat Layret, col·laborador seu en el projecte de creació del partit. Reclòs al presidi de la Mola, a Maó, escriví articles i projectes polítics. En tornar a Barcelona, entrà en contacte amb la CGT portuguesa i preparava un viatge a Portugal quan fou assassinat, juntament amb Francesc Comas, al carrer de la Cadena, de Barcelona

Document Actions